26° / 10° Clar

Història i patrimoni

Els castells dels Omellons, l'Espluga Calba i Vinaixa pertanyien en l'època de dominació àrab al valiat de Siurana i, a la conquesta, les seves mesquites foren incorporades a l'arxidiòcesi restaurada de Tarragona i el repoblament dels dos primers llocs correspongué de primer a la casa de Cervera, encara que avançat el segle XII apareixen alguns establiments de Pere de Puigverd, cavaller urgellès molt actiu en la tasca repobladora del Segrià i les Garrigues i que acabà adquirint el lloc dels Omellons.

Malgrat que Ceferí Rocafort afirma que els Omellons eren el 1831 del monestir d'Escaladei, els estudis d'Agustí Altisent mostren com els Omellons foren des del segle XIII fins al XVIII de Poblet. En 1186-1237 el monestir havia rebut ja diversos drets en el terme i Berenguer de Puigverd, successor de Pere, deixà en testament (1204) el poble i les seves pertinences a l'abadia cistercenca. El domini territorial del lloc no es féu efectiu fins el 1210 gràcies a una permuta feta amb Pere I en canvi dels drets que Poblet tenia sobre Avinyonet del Penedès. Encara adquirí Poblet el 1297, per l'elevada suma de 60 000 sous, els drets que el cavaller Pere d'Anglesola tenia sobre els termes dels Omellons, Vinaixa i Castellnou d'Urgell. El mer i mixt imperi sobre aquest i altres pobles l'obtingué, el monestir, de Pere II el 1367, ratificats per Joan I el 1392. Des del segle XV l'administració de Poblet sobre aquest i altres llocs de la comarca apareix ben estructurada, amb un batlle nomenat per l'abat, recol·lecció de censos i delmes, capbreus i arrendaments i prestació d'homenatges en les visites de l'abat.

El 1452, any en què l'abat Conill comprà per 10 florins un molí als Omellons amb un hort contigu, vora el camí de Vinaixa, ja hi havia el molí d'oli de la Casa de na Lloraca, que encara es troba vora la carretera de l'Espluga a les Borges. A més de l'oli, era important el conreu de la vinya (hi ha antics cellers de pedra, amb volta), i s'havia establert un sistema de sèquies, amb aigua de pous i basses, que en part perduren. Després de les dificultats econòmiques que comportà a la comarca la guerra dels Segadors, la política agrària dels corregidors de Lleida del set-cents permeté l'extensió dels pasturatges i dels conreus.